Marató de Castelló - No era el dia
Preparació
Un cop finalitzada la temporada passada d'asfalt a l'abril, em vaig marcar com a objectiu de tardor la marató de Castelló. La gran marca aconseguida a la MM de Cambrils va fer que per primer cop em plantegés la possibilitat d'aconseguir les 3h a la distància de Filípides.
L’entrenament específic va començar a finals d'agost. Les primeres setmanes simplement d'acumulació de quilòmetres, i a partir de setembre ja amb sessions de qualitat, moltes d'elles amb l’inestimable companyia de l’Alex, el Josep, l’Isidre, el Jordi, el Joan, l’Arnau, l’Adrià .... Finalment han estat gairebé 1.200 km en quinze setmanes (aprox uns 80 km/setmana). Tot i que els entrenaments han anat sortint segons el programat, la preparació ha estat una muntanya russa de sensacions. Uns dies veia molt a prop l'objectiu de les 3h i en canvi d’altres em semblava una quimera inabastable.
A tres setmanes de la marató, m’apareixen unes petites molèsties al bessó de la cama esquerra i a l’isquio de la dreta. Això del bessó no passa de ser una simple sobrecàrrega, i després de la sessió de fisio i un parell de dies de descans queda oblidada, però l’isquio estava contracturat. Una molèstia que no m'impedia córrer ràpid, però que tota l'estona m’advertia que era allà. Des de llavors, aquests últims dies han estat d'anar amb molt de compte, sense forçar ritmes i fins i tot escurçant els entrenaments si notava la més mínima molèstia.
D'altra banda, del trio que havíem d'anar junts a la cursa, l’Alex finalment no pot córrer a Castelló, i l’Isidre arribarà molt castigat després de la bogeria d'haver corregut València tres setmanes abans.
Així arribem al dia esperat.
La cursa
Després d'una nit sense poder dormir més de tres hores (es pot entrenar això de dormir la nit anterior a la marató?: P), ens fiquem al cotxe per fer els poc més de 140kms que tenim fins a Castelló. Arribem a les 7:45h i anem directament a l'hotel on han dormit els companys que ens van recollir el dorsal a dia anterior. Un cafè ràpid, pas pel lavabo, últims preparatius i cap a la zona de sortida, on havia de trobar-me amb el Fran i la Laura, que feien la carrera de 10k, i el Rober, que correria la seva segona marató. Al final només vaig tenir temps de fer-me una foto ràpida amb la Laura i el Fran.
Deixem les bosses a les furgonetes de guarda-roba i ens dirigim cadascun als nostres respectius calaixos de sortida. Els últims minuts es fan eterns, i el petit retard d'un parell de minuts de la sortida tampoc ajuda molt a assossegar els nervis.
De la sortida al K5 (20'55"- ritme 4'11")
Per fi sona el Carmina Burana i el tret per posar-nos en marxa. La sortida és conjunta amb la cursa de 10K però cadascuna per carrils diferents el que fa que no hi hagi aglomeracions i es pugui córrer a bon ritme ja des del principi. Tot i que intentem controlar, els dos primers kms surten més ràpids del que seria desitjable, però tot i així, el globus de les 3h ens treu uns metres de distància.
Al pas pel K5 veig per primera vegada a la família. Elles fan la seva particular marató per poder donar-me ànims en diferents punts del recorregut.
Del K5 al K10 (21'00" - ritme 4'12")
Comencen els primers dubtes. Anem una mica més ràpid del previst però tot i així les llebres de les 3h ens segueixen traient uns 50 metres de distància. No sé si forçar una mica i arribar al grup o posar-nos a ritme de 4'15". L’Isidre es nota que no va bé perquè a la pujadeta del K7 es queda un parell de metres darrere. Aprofitant la baixada la inèrcia ens fa arribar al grup.
Del K10 al K15 (20'55" - ritme 4'11")
Ja dins del grup vaig més còmode, encara que sempre amb la sensació d'anar un puntet per sobre de l'ideal. Tot i així les pulsacions segueixen constants. Al K12 prenc el primer gel. Bec una mica d'aigua en tots els avituallaments, i m'obligo a beure isotònic de tant en tant (què dolent que és el Gatorade !!!).
Des de fa uns quilòmetres que començo a notar la maleïda molèstia de l’isquio, però igual que durant els últims dies, no impedeix que pugui córrer ràpid.
Del K15 al K20 (21'18" - ritme 4'15")
Encarem l'anada cap al port. Una avinguda eterna de tres quilòmetres d'anada i altres tants de tornada. Les llebres s'han adonat que porten molt avantatge i baixen una mica el ritme. De tant en tant miro enrere per comprovar si segueix l’Isidre que s'ha quedat a cua del grup. Torno a veure a la família en el K19 cosa que sempre dóna ànims.
Del K20 al K25 (21'22" - ritme 4'16")
Just al final del passeig, en arribar al port, donem la volta i passem per l'arc de la MM en 1h28'50 ". Està clar que hem anat una mica més ràpid del previst però ara ja no hi ha marxa enrere. Espero que no ho acabi pagant més endavant.
Passada la MM és quan millor em trobo, i sense voler em veig al capdavant del grup al costat de les llebres.
Del K25 al K30 (21'19" - ritme 4'16")
Tornem al centre de Castelló, tot i que encara per carrers amples. Just en un gir de 180º comprovo que l’Isidre definitivament ha perdut contacte amb el grup i ja ha perdut poc més de dos minuts. Definitivament el ritme s'ha estabilitzat entorn els 4'15" però tot i així vam arribar al K30 amb una mica més d'un minut d'avantatge respecte l'objectiu de 3h.
Vaig tan concentrat que gairebé m'oblido de prendre’m el gel al K25.
Del K30 al K35 (24'00" - ritme 4'48")
Encara segueixo a la part davantera del grup però començo a pensar que no sé si podré aguantar els 12 quilòmetres que queden. Arriba l'hora de fer càlculs. Si aguanto fins al K35 amb el grup i amb un minut d'avantatge, puc baixar el ritme gairebé 10"/km i aconseguir l'objectiu.
Però just abans d'arribar al K32 se'n van en orris les matemàtiques. Tot d'una noto un dolor a l’isquio que em fa parar de cop (encara no sé com no se’m van emportar per davant els que anaven darrere). Intento ficar la cama la terra però a la que poso el peu a terra torna la contractura. Penso seriosament en retirar-me perquè gairebé no puc ni caminar. De fet els primers passos són cap enrere en direcció a un guàrdia urbà per preguntar-li com tornar cap a la zona de meta. Estiro durant un minut i veig que almenys puc caminar. Intento trotar i l’isquio aguanta, així que decideixo intentar arribar almenys al K35 que és el següent punt on era la família.
Puc rodar al voltant dels 4'45", però a la que intento forçar una mica l’isquio es queixa, així que decideixo oblidar-me de ritmes i intentar arribar a meta ni que només sigui per la meva dona i les meves filles.
De l'K35 a Meta (36'55 "ritme 5'10")
Els últims quilòmetres es fan eterns. No parem anar i venir per carrers estrets i veus gent rodant en direcció contrària a la teva que no saps si van o vénen. Això sí, la gent no para d'animar i fa més suportable el suplici.
Ja no és només l’isquio, sinó que també m'ha vingut una baixada increïble. A partir del K40 m’aturo a caminar dues o tres vegades. M’és igual fer 3h05 'que 3h08'.
Abans de donar l'últim revolt veig a la Laura i el Fran que s'han quedat per veure’m arribar (gràcies!!). Encaro la recta d'arribada i busco la família amb la mirada. Només tinc ganes d'arribar i donar-los una abraçada.
Al final 3h07'42 "
Anàlisi post-cursa
Primer comentar el tema de les llebres, no com a crítica, mai criticaré una tasca tan difícil i sobre tot realitzada de forma altruista, sinó simplement com a constatació del que ha passat.
Com pace-makers de 3h començar 3 corredors, un que portava el globus i altres dos que l'acompanyaven. El ritme va ser una mica ràpid ja des de l'inici per a l'objectiu buscat (passem la MM amb 70" d’avantatge). Abans de la MM es va unir un altre corredor amb la samarreta oficial de pace-maker. Un dels acompanyants va abandonar al K24, segons va comentar ja ho tenia previst així. L'altre acompanyant el vaig passar jo al K41 i al final va acabar en 3h08' i el tercer, el del globus, va acabar en 3h02', no sense abans de perdre contacte amb el grup, passar el globus al que es va unir a la MM, que finalment va ser el que va entrar en meta (va entrar en 2h59'30 "parant completament a la recta de meta. Els del grup del globus de 3h van entrar en 2h58'50").
Personalment crec que per l'afany de córrer dins del grup de les llebres vaig equivocar l'estratègia de cursa. Mirant enrere crec que hauria d'haver estat més controlat al principi i córrer una mica més lent fins a la MM. Encara que no hagués tingut el problema de l'isquio dubto molt que hagués aguantat el ritme fins al final, i per molt que hagués volgut administrar el minut de diferència que portava fins al moment, no sé si m'hagués donat marge per aconseguir l'objectiu de sub3h.
A més, en els quilòmetres finals ja no era només el dolor de l’isquio el que m'impedia anar una mica més ràpid. No sé que seria però em notava com "empatxat", amb l'estómac ple. De fet vaig arribar a l'avituallament de meta i no vaig prendre absolutament res. No em venia de gust ni begudes, ni menjar, ni tan sols aturar-me a la zona dels fisios o les galledes d'aigua gelada. Més tard, en sortir de la dutxa, vaig tenir una important baixada de sucre amb mareig i suors freds .... Una altra lliçó apresa: per molt malament que arribis a meta, beu, menja i pren-te el teu temps per recuperar bé.
Com sol passar, vaig acabar la carrera pensant que mai més tornaria a intentar el sub3, no obstant això avui ja estic mirant el pla d'entrenament per aconseguir aquest objectiu a Barcelona: P
